dimecres, 25 de maig de 2016

Exercici 2 Word


El següent text d’en Quim Monzó li manca un Títol (Centrat i en negreta).

En primer lloc cal seleccionar, copiar i enganxar el text.

Cal jusificar tot el text també. El text entre guions el deixarem amb Cursiva.  


Buscarem a google imatges una imatga d’un llibre, la copiarem i la insertarem entre el paràgraf 1 i 2.

Canviarem l'orientació de la pàgina, de vertical a horitzontal i finalment, els marges els farem de 2 cm a la dreta i a l'esquerra.


Al final del text s’hi escriurà el nom de l’autor, Quim Monzó, jusificat a la dreta i en Negreta.

Finalment es guardarà el text amb el nom de Quimmonzo.doc, és a dir en format word 97/2000/XP i qui vulgui l'exportarà en format PDF


Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir. Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben, i ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors o els repartidors de butà). Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació- Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada